Pelegrins de tota la província aniran cap a la basílica per a honrar la Mare de Deu

Festes i Tradicions en Valéncia Hui

Juanfran Barberá (Vh).- Durant este fi de semana els actes en honor a la Mare de Deu dels Desamparats estaran marcats per la gran quantitat de persones que acodixen a ells. Ya a la vesprà en la basílica la Salve dictarà l'inici dels acontenyiments, que se succeiran l'un darrere de l'atre i fan del fi de semana un dels més intensos del panorama festiu de la ciutat.

Des de diferents poblacions limítrofes s'organisen pelegrinages cap a la basílica que destaquen per la quantia dels participants, tenint el seu punt culminant a l'arribada a la Plaça de la Mare de Deu on promeses complides, devoció, fervor, amor, emocions i llàgrimes se barregen pera crear un ambient intens.

Esta semana descobrix en la Comunitat d'Empresaris Catòlics

"No sols el treball porta la marca de l'home, sino que és en el treball on l'home descobrix el sentit de la seua existència: en tot treball concebut com una activitat humana, siguen quines siguen les característiques concretes en que s'eixercixc esta activitat. El treball comporta “esta dimensió fonamental de l'existència humana de que la vida de l'home està feta cada dia, de la que deriva la pròpia dignitat específica i en la que al mateix temps està continguda la mesura incessant de la fatiga humana, del patiment i també del dany i de la injustícia que invadixen profundament la vida social dins de cada nació i a escala internacional” (Laborem exercens, 1)". (Joan Pau II, Discurs a la 68 Sessió de la Conferència Internacional del Treball OIT, 15 de juny de 1982)

Autor: Monsenyor Luis August Castro Quiroga

Mirem els destinataris des del punt de vista de la missió. La missió de l'Iglésia és una pero els destinataris són molt diferents i llavors la missió adquirix una diversa modalitat segons siguen estos destinataris.

¿Per que cal fer eixa distinció? Perque a diferents destinataris diferents mètodos, mijos i inclusivament continguts. Basta recordar-se d'eixe gran missioner nomenat Pablo qui a uns donava aliment sòlit i a atres només llet molt suau.(1 Cor 3,2)

Si mirem el conjunt del document, pareguera que Aparecida no entra molt en estes distincions i volguera com mirar a tots els destinataris al mateix temps. Hi ha una mescla de destinataris i un bot continu dels uns als atres perque els mira a tots en una mateixa preocupació: la missió de l'Iglesia.

L'assunt és més que comprensible i ho advertix la mateixa encíclica Redemptoris Missio: “No és fàcil definir els confins entre atenció pastoral als fidels, nova evangelisació i activitat missionera específica (ad gents) i no és possible pensar en crear entre ells barreres o recints estancats…Cal subrallar ademés, una real i creixent interdependència entre les diverses activitats salvífiques de l'iglésia: cada una influïx en l'atra, l'estimula i l'ajuda. El dinamisme missioner crega intercanvi entre les iglésies”

 En Columnes de Valéncia Hui per Baltasar Bueno

Els catalanistes, en el seu diari bregar per suplantar la Llengua Valenciana per la llengua catalana i eliminar d'ella tot allò que la fa singular, pròpia i diferent, no es detenen ni davant de coses tan evidents i sagrades com el nom o advocació de la patrona de Valéncia, la Mare de Deu dels Desamparats.

L'alteració es produïx des de fa molts anys, els 60 del sigle passat, quan va començar la gran campanya de la catalanisació sobre les terres valencianes, intensificada sobre l'Iglésia en 1975, quan un frare mallorquí, resident a Valéncia, Pere Riutort Mestre, en un missal (pàgina 1.119) catalanista que es va inventar, va començar a grafiar d'una atra manera a la patrona dels valencians, catalanisant-li el nom, pel que es coneix la nostra patrona des de fa 515 anys.

L'irrespectuós, inveraç i acientífic Desemparats continua sent defés i usat pels catalanistes a pesar de com està de documentat ‘Desamparats', del que es té notícia des del 3 de juny de 1493, que per primera vegada apareix escrit en un Privilegi del rei Ferran el Catòlic, pel que va concedir títul a la seua històrica Confraria en el nom de ‘Verjurat dels Innoscents e Desamparats'.

Posem esta noticia en una miqueta de demora per qüestions tècniques

Este dumenge 4 de maig, es beneïxen la nova campana i la matraca de l'ermiteta d'Ontinyent.

El toc de la Campana "Llumeners de Sant Antoni" l'única que actualment permaneix en el campanar del Popular barri Ontinyent, convocarà a les 9:00 per a celebrar la Santa Missa. En el transcurs de la mateixa, tindrà lloc la benedicció de les "Trebanelles Comissió de Festes de Sant Antoni 2007" i de la Campana "La Concepció, Comissió de Festes 2006, l'Any de la Neu".

Igualment es beneiran les campanes restaurades a costa de la Parròquia de Santa Maria: les dos campanes mijanes, "Antoni" i "Sant Antoni".

Es convertix així Ontinyent en la primera ciutat espanyola en matraques En us, actualment 5 en diferents campanars, als que hi hauria que Afegir atres antigues que es conserven pero que no estan a l'us, així com les matraques mòvils de la colla de campaners d'Ontinyent. A les 11'00 hores davall el previ toc de la campana gran, tindrà lloc el Sorollós passeig de les campanes pels carrers del barri de l'Ermiteta, a càrrec de la Colla de Campaners d'Ontinyent, i atres campaners del Regne, que es desplaçaran exproces a la ciutat del Clariano en Motiu d'esta efemèride única del passeig de les campanes i la matraca.

Meditacions del mes de maig. Quart Misteri de Goig.

Presentació del Chiquet Jesús en el temple

Xavier Zubiri deya –Paraules més, paraules menys– Que tots creem en un Deu, lo quel passa és que no mos posem d'acort en qui. La idea és tan provocadora com certa. Provocadora del perque basta aguaitar un poc al món pera donar-se conte que hi ha molts hòmens i dones que afirmen, sense pestanyejar, que Deu no existix. Certa, perque si eixes persones ho reflexionaren a fons es donarien conte que el seu ateisme va de la mà d'una gran fe. Una fe tal vegada major que la dels creents.

Perque la immensa majoria dels hòmens i dones de tots els temps que han observat el món en senzillea –El quin no vol dir sense pensar–, s'ha donat conte que lo més llògic és que existixca un Deu que organise este rebombori còsmic i que ho haja guiat cap este miracle que nomemem vida. Perque per molt que llevem a Deu del mig, l'univers i les seues maravelles mos continuen preguntant: ¿a on anem?¿ D'on venim? A la primera pregunta és més fàcil de respondre en banalitats: en cap puesto; al no-res; no se sap, etc.

U dels llibres més coneguts de l'ateu britànic Richard Dawkins és The selfish gene (“El gen egoista”) publicat per primera vegada en 1976. La tesis del mateix es pot inferir fàcilment, perque està condensada en el seu títul: tots els hòmens posseïm un “gen egoista” que per naturalea mos porta a buscar lo millor pera mosatros mateixos a tot cost i és lo que mos permet eixir avant; i este comportament no és més que un corolari de la teoria darwinista de l'evolució.

No és este el puesto pera discutir la validea d'estes afirmacions (ni tampoc fa falta senyalar el caràcter ambigu de tal proposició “científica”). Més aïna, preferixc mostrar en tres fets –Sempre més eloqüents que les millors teories prefabricades– La veritat que resalta en l'afirmació oposta: per naturalea i per educació l'home tendixc a l'amor, busca lo millor pera si i per als atres.

En Ciutat Victòria (nort-est de Mèxic) va succeir este episodi, tan senzill com alliçonador. Raúl Mora, quan s'acostava el seu huité aniversari va demanar dos regals molt específics per al seu aniversari: un coche de joguet en control remot i la colecció dels quatre fantàstics. Una vegada i una atra va fer insistència en que volia també bateries recarregables junt en un nou carregador.

 Meditacions del mes de maig.

Segon Misteri de Goig. La Visitació de Maria a la seua cosina Isabel.

No he vingut a ser servida sino a servir

Si el pare és músic, el fill és ballador, o de tal estrela tal pal. El fill i la mare tan pareguts, no sols en la cara sino en la vida. Dos vides paraleles.

Dos persones que van vindre a inaugurar una nova forma de viure: No la de l'egoisme, sino la de la generositat i l'entrega. El que no viu pera servir, no servix per a viure.

Maria és un sí a Deu, un sí a Jesús i un sí als hòmens.